- [...] La fina sensibilitat de Cervantes va captar al vol el missatge tragicòmic que emana de la ficció martorelliana, impregnada alhora de subtil malenconia i de punyent realisme. Salvant sempre les distàncies, hi ha crec una evident sintonia entre el Tirant lo Blanc i el Quixot. Perquè l'utòpic triomf de Tirant, reconquistador de Bizanci i representant de l'ideal cavalleresc de croada, ni atenua ni aconsegueix dissimular el missatge d'un dur fracàs vital. Però mentre el Quixot va ser llegit i entès com el que era: una corrosiva paròdia d'una moda literària abocada a la irracionalitat, i una magistral expressió literària del xoc entre la nova mentalitat renaixentista i els mítics ideals de la cavalleria artúrica medieval, el Tirant, que contenia in nuce aquest mateix missatge, va transitar endarrerit per l'Europa de la Contrareforma, com el que Cervantes va captar que no era ni pretenia ser: una més de les desbordades fantasies imaginàries representades per l'Amadís i la seva fabulosa estirp. Resulta, al meu entendre, difícil continuar llegint la gran novel·la valenciana com a proposta nostàlgica de recuperar els valors de la utopia artúrica. Perquè, a part de l'evident final antiheroico a conseqüència del que Joan Fuster va denominar amb raó 1 histoire de cul, hi ha en el llibre una acumulació de descripcions picants, algunes obscenes si no fossin còmiques, de frases i comparacions religioses posades en evidència en les notes de la meva recent edició, que superen fins i tot la irònica irreverència poserasmista, i són prova d'un esperit carnavalesc gairebé prerrabelaisiano, que desborda completament la prudentíssima discreció cervantina.
Si Cervantes ens adverteix dels enganys de la "amorosa pestilència", destructora de qualsevol possible Arcàdia, i del perill de confondre la realitat amb els falsos encanteris de la ficció, Martorell ens avisa que el constant joc d'aparences i de miralls deformadors impedeix la normal percepció de la veritat a l'home immers en el teatral ritualisme d'una societat impulsada per valors en el fons irreconciliables, on la voluntat més heroica sucumbeante la fatalitat, i la glòria humana és un miratge inassequible.
Tant Martorell com Cervantes semblen confirmar el missatge pessimista del vell Boeci, queixós del sempre incert gir de la roda fortunal. El món imaginari de Martorell té la fugaç i policroma bellesa d'una anacrònica falla valenciana, on la lliçó exemplar o la crítica dels mores de la tribu es converteix en estètica subterfugi, en barroca cendra efímera i desenganyada.
(Albert Hauf. "Martorell, avançament de Cervantes", El País. Babelia [Barcelona], 6 d'octubre de 2007, pàg. 7)
- Si tenim en compte que una de les actituds primordials de Martorell com a escriptor és la voluntat imitativa d'uns models fins al punt d'incorporar-los parcialment o completa al seu text, el fenomen de les traduccions resulta fonamental pel fet que la relació entre l'autor i els seus models no s'estableix entre models culturals determinats per l'oposició entre el llatí el vulgar, sinó en el si d'una continuïtat lingüística vulgar i, doncs, en un món cultural que no és dual com el de Corella o l'anònim del Curial sinó unidimensional, i en el qual vulgars i llatins, coetanis i clàssics, pertanyen a una mateixa categoria i s'igualen lingüísticament i estilística. És a dir: havent assumit les limitacions culturals inherents a la seva condició de laic i tot el que aquestes limitacions impliquen entre altres, el treball literari a partir d'una cultura exclusivament vernacla, els clàssics i els pseudoclàssics de Martorell són necessàriament clàssics traduïts i en conseqüència reduïts a una dimensió entre històrica i retòrica, i modificats per la prosificació de les obres poètiques antigues i per l'expansió informativa dels comentaris i les glosses que els traductors han traslladat dels marges i les interlínies dels seus manuscrits llatins a l'interior del nou text. Filtrats per les traduccions respectives, Sèneca, Ovidi o Guido delle Colonne poden anar de costat amb Corella, Boccaccio o Juan Rodríguez del Padrón, perquè, a ulls del narrador, tant l'acte de recreació estilística que hi ha en aquests darrers com el transvasament al català per l'expedient de la traducció produeixen uns resultats literaris convergents que permeten l'anivellament estilístic i la convivència paritària de tots aquests models en l'horitzó cultural de Martorell.
(Josep Pujol. "Escriptura, imitació i memòria al Tirant lo Blanc", Els Marges, núm. 65, desembre de 1999)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada